Els nens i nenes de cicle inicial hem fet d’escriptors i d’escriptores al taller de llengües.
En aquest taller hem conegut una escriptora de fama mundial, la J.K. Rowling, escriptora de la col·lecció de llibres del Harry Potter.
Nosaltres hem volgut fer com ella i ens hem inventat històries que passen en una escola, però no en una escola qualsevol, sinó a la nostra, l’escola Alba.
Abans de començar a escriure hem tingut en compte l’estructura d’una història, hem conegut les seves parts, hem pensat en quin seria el nostre personatge protagonista, què li passaria, on i quan li passarien les aventures i com acabaria la història.
Un cop fet això, hem escrit la nostra història i finalment l’hem reescrit amb l’ajuda de la mestra.
Després hem llegit algunes històries als llocs de l’escola on passa l’acció i hem fet gravacions per poder-ho compartir amb vosaltres.
Aquí us deixem alguns escrits que hem fet! Som uns grans escriptors i escriptores! J. K. Rowling tremola, que venim!!!
EL NADAL DE LA TXELL
Hi havia una vegada, una nena que es deia Txell i tenia moltes ganes que arribés Nadal. El Nadal li agradava molt perquè es reunia amb la seva família i explicaven les mateixes històries any rere any, històries que a ella sempre li agradava escoltar. També li agradaven els regals, és clar.
Quan la Txell anava cap a cadiretes, es va adonar que s’havia descuidat, a la classe, la postal de Nadal que havia fet per la seva família i va tornar corrents cap a la classe.
Per fi va arribar el darrer dia del trimestre, ja era 20 de desembre, la Txell, tot i que s’ho passava molt bé a l’Escola Alba, estava desitjant que toqués la sirena per anar cap a casa.
La va buscar una bona estona, sota la taula, a la taula de la mestra, al terra i fins hi tot a la paperera i no va sortir per enlloc.
De cop va sentir la reixa i es va espantar. Quan va voler sortir, l’escola era tancada.
La Txell es va posar molt trista perquè va pensar que ja no podria passar el Nadal amb la seva família. Quan estava a punt de posar-se a plorar, va mirar cap al pati i va veure l’Arnau. De seguida li va demanar que l’ajudés a sortir, però va dir que tenia molta feina a buscar animalons pel pati que es volia endur a casa per poder jugar per les vacances de Nadal.
Abans de marxar li va dir que busqués un arbre de Nadal per demanar-li un desig!
La Txell no sabia pas on trobar un arbre de Nadal i, aleshores, se li va acudir que a la seva classe havien fet una postal pels seus fillols lectors que era un arbre de Nadal.
Va anar a buscar la postal i li va demanar que si us plau pogués tornar a casa i obrir els regals.
Al cap de dos segons, va sentir la reixa de nou, era un mag gelat, que anava molt tapat, amb barret i abric llarg, que mica en mica, es va atansar. Quan era més a prop va veure que era el Jaume que la venia a buscar perquè pogués marxar cap a casa amb la seva família a passar el Nadal.
Martina Alaman
L’ARANYA DE L’ESCOLA ALBA
Hi havia una vegada una aranya que vivia molt feliç a l’Escola Alba. Li agradava anar d’aquí cap allà amb el seu fil d’aranya. Anava d’un pi a un altre, entrava a les classes i es ficava als forats que quedaven entre la porta i les persianes, s’ho passava d’allò més bé per damunt dels fluorescents de la classe i de tant en tant, baixava a saludar algun nen. Però l’aranya estava una mica avorrida de fer sempre el mateix i va decidir fer amics nous.
Amb el seu fil d’aranya, va començar a donar tombs i tombs pel pati, cap al colomar, cap al camp street, cap a la bassa, cap al brollador i no trobava cap amic per poder jugar.
Ja estava desesperada quan de sobte, va sentir un so que no havia sentit mai, era un so fort i que s’anava allunyant i apropant, va aixecar el cap i va veure un animal que volava, molt bonic i que feia olor de mel. Era una abella.
Es van posar a parlar i l’abella i l’aranya es van fer amigues. Els encantava jugar al “pica-pica”. L’abella comptava fins a 10 i l’aranya s’amagava perquè no la pogués picar.
Un dia l’abella va anar tan de pressa que gairebé pica a l’aranya i per poder esquivar-la va caure de dalt d’un arbre.
L’aranya, mentre queia, intentava tirar el fil per no fer-se mal però no se’n sortia. Era tard i va tancar els ulls esperant el pitjor.
De sobte, va notar que queia damunt d’alguna cosa suau i toveta. Havia caigut al cap d’un nen que jugava a futbol al pati.
– Que bé! Ara també aprendré a jugar a futbol -va pensar.
Gerard Segura
LA PROFESSORA MÀGICA
Hi havia una vegada una professora que treballava a l’Escola Alba. Després d’un matí ple d’emocions va decidir anar a dinar al menjador.
Pel camí, anava pensant en tot el que havia de fer i que tant de bo tingués superpoders per fer-ho millor i més ràpid.
Al pujar per les escales del menjador, va ensopegar i va caure. Va pensar que tenia tantes coses al cap que no havia vist l’últim esgraó, però…
No va ser l’esgraó que la va fer caure, va ser una pedra.
Una pedra? Què hi feia, una pedra al mig de l’entrada del menjador! La va agafar i quan l’anava a llençar a la paperera perquè ningú més ensopegués es va adonar que tenia alguna cosa especial, que quan la va agafar de seguida es va trobar més animada.
Es va atansar la pedra a la cara i va començar a sentir totes les converses dels nens i nenes del menjador, va mirar per la finestra i va veure al pagès de la casa del costat fent el dinar a la seva dona. Amb la mirada va evitar que la gerra d’aigua caigués a la taula després d’un mal cop i amb una bufada va escalfar el plat de rissoto d’un nen que deia que el volia més calent. La professora tenia una pedra màgica que li donava superpoders. L’escola Alba es va emplenar de gent que volia portar als seus fills a l’escola per aquella professora i qui sap… potser també per trobar una pedra màgica al pati que els donés superpoders.
Leire
L’ARBRE MÀGIC
Hi havia una vegada un arbre que vivia a l’Escola Alba. Allà estava envoltat d’altres arbres com ell amb els que podia parlar, però amb ells només podia tenir converses avorrides d’arbres. A aquell arbre, li agradaven els nens i nenes que corrien pel pati, que pujaven als tronquets, que baixaven pel tobogan, que corrien amb una pala a la mà…
Però amb ells no podia parlar mai per que amb prou feines li arribaven a la soca. De vegades aquells nens l’abraçaven i li deien coses, però ell no els sentia de tan a munt.
Un bon dia alguna cosa va canviar. Una de les finestres que sempre estava tancada i que tenia al costat, es va obrir. L’arbre es va posar molt content al veure a una nena que pintava a dins, i que jugava amb slime.
Ara si que podria parlar amb aquella nena que estava tan amunt com ell.
La nena li va explicar moltes coses…a que jugava al pati, que la seva millor amiga era Júlia, que li encantava anar al LAB per què era com fer màgia….
I l’arbre li explicava també les seves coses…
La nena i l’arbre es van fer tan amics que es trobaven cada setmana al LAB. La nena obria la finestra i l’arbre deixava entrar la seva branca perquè la nena pogués experimentar amb ella….. i així va ser com aquella nena de gran va voler ser científica per poder ajudar als arbres com el seu amic i l’arbre no es va avorrir mai més.
Ares Roselló
L’ABELLA TRANQUIL.LA
Feia calor, era l’últim dia de curs i tothom estava molt emocionat a l’escola Alba per fer la festa de final de curs al porxo.
Tanta emoció feia que nens i nenes anessin més sovint al lavabo. Allí es van trobar a una abella que estava molt tranquil·la i cantava moltes cançons. A l’abella li agradava volar pel lavabo, ves a saber tu per què.
Per l’escola passejava el senyor Jan Peusllargs que sempre cantava “Jo sóc el millor i m’agrada treballar”.
Era un home molt feliç i li encantava contar contes als nens i les nenes.
Aquell final de curs, el Jan Peusllargs també va passar pel lavabo per comprovar que tot estigues bé. Quan va arribar al lavabo que estava més lluny, es va trobar l’abella. El Jan la va voler fer fora perquè no piqués a ningú però aleshores va veure que l’abella es posava a plorar perquè no volia marxar del seu lloc preferit.
El Jan, quan la va veure tant trista, va voler ajudar-la. Li va explicar que no es podia quedar al lavabo perquè no era un bon lloc per les abelles i que pot ser algú li faria mal.
Aleshores el Jan va recordar un conte que explicava als nens i nenes “La princesa de la mel” i va ajudar a l’abella a buscar un rusc per fer mel.
L’abella va trobar un rusc a l’arbre de l’amor que estava al costat del brollador de l’escola i que tenia unes flors roses precioses amb un nèctar immillorable.
L’abella li va donar les gràcies al Jan Peusllargs amb un petó dolç de mel.
Gemma Garcia
LA GALLINA EXPLORADORA DEL PATI
Hi havia una vegada, una gallina que vivia al galliner de l’escola Alba. La gallina estava avorrida d’estar sempre tancada i es preguntava que hi hauria més enllà de l’hort d’infantil.
La gallina va decidir que d’aquell dilluns no passava, que volia ser una gallina exploradora.
Per poder sortir del galliner, primer va començar a tirar els ous fora per trencar-los. Va pensar que si trencava els ous no la voldrien més al galliner, però això no li va funcionar perquè se l’estimaven igual.
Va estar pensant una mica més i va decidir provar d’agafar un pal per poder fer un forat més gran a la reixa del galliner. Amb el pal, va anar fent gran el forat tota la nit fins que, quan començava a sortir el sol, va poder sortir del galliner mentre les altres gallines i el gall dormien.
Va començar a caminar i va veure un tobogan molt gran, va pujar i es va llençar de cul. Què divertit que li havia semblat! De sobte es va trobar amb un trenet de colors i va passar per dins a tota pastilla perquè li feia una mica de por que estigués tot tan fosc.
Va continuar caminant i es va trobar un lloc que li va encantar, ple d’arbres i baixades , era un bosquet màgic. Dins d’aquell bosquet hi havia una bassa però no hi va voler entrar perquè també tenia una reixa que li recordava a la del galliner.
Va tornar a pujar i es va trobar un hort més petit i no tant bonic com el que veia des del galliner. Aquell hort li va fer recordar el seu preciós hort que veia cada dia des del seu galliner. Va pensar també en les gallines, en el gall, en els nens i nenes que cada dia l’anaven a veure…. i es va posar trista d’enyorança. Enyorava casa seva.
La gallina exploradora va voler tornar a casa però de tant en tant sortia a explorar per l’escola perquè ella sempre seria una gallina exploradora.
Carla Mena
ATRAPATS A L’ESCOLA
Hi havia una vegada un nen que es deia Max. El Max anava a l’escola Alba i li encantava jugar al “pilla pilla” amb els seus amics: en Joan , la Berta, el Marc i la Marta.
Un dia, s’ho passaven tant i tant bé jugant, que no es van adonar que s’havien quedat atrapats a l’escola.
Es van posar molt contents perquè podien jugar sense parar. Jugaven pel pati, per l’edifici de primària, pel menjador, per tot arreu.
El Max va tenir la idea d’anar al soterrani del xalet perquè recordava que a primer hi havia anat i aquell lloc li havia semblat molt misteriós.
Van baixar corrents per les escales i tot estava molt fosc. Van començar a buscar el llum i de cop van sentir que es trencaven uns vidres. El Joan va obrir el llum i van veure un líquid verd al terra amb tot de vidres trencats al voltant. Sense voler, havien trencat un experiment molt estrany. De sobte, van començar a sortir bombolles i més bombolles que s’anaven fent grans i més grans fins que aquelles bombolles es van convertir en un monstre arrugadíssim.
Els nens i nenes es va espantar tant que volien sortir per les finestres però no n’hi havia. La Marta es va desmaiar de tanta por que tenia. No sabien que fer fins que van pensar que el millor era despistar al monstre d’alguna manera per poder pujar per les escales amb la Marta.
Aleshores li van dir al monstre que si volia jugar al “pilla-pilla” amb ells i el monstre va dir que sí. Li van dir que marxés corrents que si no l’agafarien de seguida i va marxar escales avall al segon soterrani on hi havia guardat un arbre de Nadal. Els amics van tancar la porta i van córrer escales amunt.
Els amics van marxar cap a casa i encara expliquen ara que el monstre espera adormit a que el vagin a caçar al soterrani.
Vols jugar al “pilla-pilla”?
Aina Bellmunt