Benvolguts i benvolgudes amics de l’Escola Alba,
Soc lo Sr. Postu, administrador dels comptes a les xarxes de Postureig de Lleida.
Sí, el de la màscara i el barret.
Sí, el de les xapes.
Sí, el dels mems en lleidatà…
Soc qui dona el tret de sortida de l’Aplec del Caragol de Lleida amb «Lo Caragolasso», vaig ser el pregoner de les Festes de la Tardor de Lleida el 2019, i m’anomenen «dinamitzador solidari» perquè ajudo a la difusió i el recapte de diners per desenes d’entitats solidàries de Lleida i Ponent a través dels meus comptes. Però, sense cap mena de dubte, i sense voler ser excessivament posturil, un dels meus trets més destacables és el següent:
Soc exalumne de les «Escoles Alba», Escola Alba a dia d’avui.
En general intento conservar el meu anonimat mitjançant la màscara i donant poques dades personals, per a que «qui vosaltres ja sabeu» no em vinguin a «trucar de matinada»… (de fet, per no deixar cap mena de rastre, he enviat aquest text a la revista en un pergamí lacrat a través d’un mixó, que tenia la indicació d’anar al nostre estimat colomar, on gairebé tots hem jugat al «fet i amagar» algun cop…).
Però una dada que no he amagat mai és la de que vaig ser alumne de l’Escola Alba. Perquè anar a l’Escola Alba, si m’ho permeteu, és bastant #PostureigLleida…
I per què? Doncs perquè és la millor escola, no només de l’oest de Catalunya, sinó del món sencer. Ho considero una sort i un motiu d’orgull. Els que em seguiu sabeu que, a part d’exagerar molt i fer anar un humor peculiar, des de Postureig de Lleida promovem l’estima cap al nostre entorn, tant cap al territori com a les persones que en formen part. Siguin com siguin, vinguin d’on vinguin.
I jo això ho vaig aprendre a l’Escola Alba (i a casa meua, que els #PostuPares i #PostuPadrins no s’enfadin!).
De fet, al meu pregó de les Festes de la Tardor de Lleida (l’honor més gran que m’han concedit, difícilment superable), vaig explicar que havia anat a l’Escola Alba… «un cole de hippies«, vaig dir. No em referia a que els mestres duguessin els cabells llargs i diademes fetes amb flors (bé, alguns sí…). Em referia precisament a això; era una escola on s’ensenyava a estimar lo nostre petit lloc del món, la natura que el forma, la nostra cultura, els nostres amics, els nostres mestres… A estimar lo nostre.
I jo, d’estimar lo nostre, en sé una miqueteta i n’he fet bandera: Recentment he escrit un parell de llibres, dels més venuts els darrers anys a les nostres terres (incomprensiblement, ho sé), on destaco lo que jo anomeno lo #Lleidatanament i lo #Ponentinament; l’orgull de ser d’aquí…
Perquè jo, anava a l’Escola Alba. Anava a una escola que era a dalt d’un turó, al mig d’un bosc. Una escola on, quan erets petitanyo, feies clotets, cabanes o riuets per a que hi circulés l’aigua de la pluja o unes caniques. Una escola on, quan es volia explicar alguna cosa a naturals, només calia mirar per la finestra. Una escola on només es canviaven arbres i terra per ciment a l’hora de jugar a bàsquet, i on era normal que a la bata (sovint bruta i foradada), hi duguessis alguna pedra, un palet i una mica de sorra; o fins i tot, una formiga o un cuquet de Sant Antoni… i no passava res.
Com he dit, des de la meva plataforma també ajudo a diferents col·lectius o entitats que pateixen d’alguna manera, mitjançant la venda d’uns productes que dissenyo, de forma totalment altruista. No formo part de cap d’aquests col·lectius… Però es que jo, anava a l’Escola Alba! Jo vaig anar a una escola on les arts plàstiques, la música o la dansa eren primordials (les bates anaven plenes de pintura, també). Em vaig educar en un espai obert, on tenies un nom, un cognom, i no erets només un número. Una escola catalana-catalana, amb majúscules; on de ben petits els noms «Verdaguer» i «Rodoreda» ja et sonaven, i on s’ensenyava en català quan no es podia. Valors com la justícia, el respecte o la companyonia eren essencials; es prioritzava l’èxit del grup envers l’individual; on tots els companys érem amics, i ajudar-nos, un deure.
Vaig anar a una escola que sempre va respectar les meves diferències (que Déu n’hi do), i les dels altres. Per exemple, no va ser fins molts anys després de deixar l’escola que vaig descobrir que un dels meus amics era «d’una altra raça»…! Perquè això, no era gens important llavors. O un altre: Jo sempre jugava amb nenes. M’havia de sentir sovint que jo, com que era un nen, havia de jugar amb els nens… «Per què?» els deia. «Estic millor amb elles que jugant a futbol…!» I a la meva escola, fa anys, això era ben normal. I això que a la meva escola era ben normal, ara, en ple segle XXI, alguns encara no ho comprenen…
Amb els anys, m’he anat retrobant amb excompanys del meu curs i d’altres, amb els que hem mantingut una bona amistat o hem creat nous lligams. I de nou, sense voler semblar massa posturil, la meva impressió és que tots els exalumnes de l’Escola Alba gaudim d’un quelcom especial; no sé si dir si que és una sensibilitat o un tarannà diferents… Sabeu com quan els mags de Harry Potter es troba amb gent no màgica, els «muggles»? Tinc la sensació que els exalumnes de l’Escola Alba en som una mica, de màgics. Que som «bona gent», que diria aquell.
Com us deia, a vegades exagero una mica. Però n’estic ben segur que sense l’Escola Alba mai hauria existit lo Sr. Postu com a tal, i que aquesta, és essencial en aquesta defensa de lo propi i de les ganes d’ajudar als altres.
De fet, després de deixar l’escola, vaig haver d’amagar una mica aquesta sensibilitat, aquesta màgia que crec que ens caracteritza com exalumnes. Anys després, l’he pogut recuperar i desenvolupar amb molt orgull i ara és motor per ajudar tot lo possible a millorar l’entorn del nostre petit país. Per tant, tot lo bo que pugui fer lo Sr. Postu, és una mica de l’Escola Alba, també.
Sentiu-vos-ho vostre. Gràcies, i per molts anys!
#Lleidatanament, #Ponentinament i #Albanencament vostre,
Sr. Postu