I tant si me’n recordo, i tant, de quan va néixer la revista de l’Alba ! La mestressa va dir-me, «farem una revisteta que imprimirem de tant en tant i se’n dirà: «Tot i Res»«
«Quin nom més estrany», -vaig pensar-. O tot o res, què deu voler dir? Quina idea porten, aquesta gent de l’Alba? Perquè, a veure: si vas a un supermercat hi ha de tot. Si buiden el supermercat no hi ha res. Com pot ser que al mateix temps es doni el tot i el res?
Després, en veure els números successius de la revista vaig començar a comprendre que una escola és un món, amb gent gran i gent xica, i persones que ensenyen dins les aules, i nens i nenes que componen cursos, i unes altres persones, que dirigeixen tot allò, com els capitans de les naus o els comandants dels avions de línia, i també persones que són a la secretaria, de cara als ordinadors i al telèfon, i les que tenen cura de la cuina, i unes altres que fan la neteja, i uns xofers dels autocars que transporten l’alumnat; i encara que no siguin dins l’escola cal comptar els pares i mares que són a casa, alguns dels quals formen part també, activament, de la marxa de l’escola, és a dir, les associacions de pares i mares…
Ai, Déu meu, si una escola, amb les aules , els patis, els arbres, els llibres, el gimnàs, tots els cents de persones que la poblen, acaba essent com el firmament, ple d’estrelles, planetes ,cometes, meteorits i naus interplanetàries; tot això dins un buit que sembla el res.
Tot i res. El tot comprèn el Res, i del Res en pot sortir Tot.
Josep Vallverdú