APRENENT A L’ESCOLA ALBA

Fa més de 23 anys que vaig ser una “aprenent” de l’escola Alba, la meva escola. En aquell temps, érem anomenats “practicants”  i en el darrer curs de la carrera universitària, anàvem a aprendre i a gaudir de l’ofici de mestre, segons el meu parer, el millor ofici del món.

Recordo que, des de la Facultat de Ciències de l’Educació, situada en aquells temps a la Caparrella, vam fer la selecció de les escoles per anar a fer pràctiques i la majoria dels estudiants escollien les escoles situades dins de Lleida. Però en el meu cas, al tenir cotxe, vaig triar les Escoles Alba. Les meves tutores em van dir: «Estaràs molt bé, Sònia!».

Així va ser el meu primer contacte de quatre mesos amb la professió. Una experiència que em provocaria unes ganes latents de tornar, de nou, després de 12 anys, a l’escola.

El director d’aquell temps era el Joan Ramon Companys i la meva tutora de pràctiques l’Adelaida Rebull, amb qui vaig estar molt a gust. Vaig venir per a fer l’especialitat d’educació especial i la classe estava situada al xalet, en una aula que tenia xemeneia i que resultava molt acollidora.

No vaig compartir sola aquesta experiència, vam ser quatre els practicants que vam aterrar a l’escola: un de primària, un d’educació física, un de música i un d’especial. El professorat d’aquella època ens va fer sentir part del claustre, un claustre important, pel prestigi reconegut que tenia l’escola.

D’aquell temps tinc molt bon record d’en Joan Palmi, en aquell moment, psicòleg de l’escola. Quan l’Adelaida, la meva tutora de pràctiques, que era la cap d’estudis havia de fer hores de despatx, analitzàvem plegats els casos que posteriorment, tractaria en la memòria.

Una altra de les vivències que recordo amb il·lusió van ser les substitucions. Recordo molt bé la de la classe de nois i noies de 5è, era la classe de la Gina, els quals abans de marxar em van regalar uns dibuixos, amb molts detalls, de mi. També recordo haver substituït a P3… les classes estaven als barracons, amb la practicant de primària, on vam haver d’estar amb 25 nens i nens de 3 anys. A la classe hi havia la pissarra normal de guix i una de pauta.

No puc oblidar el deliciós dinar que preparava la Joaquina, la cuinera de l’escola. Un dinar que el menjàvem al soterrani del xalet, en safates, com les que ara dinen els nens i nenes. Allí, també hi havia una habitació plena de fotocopiadores, guillotines, màquina de plastificar… espai que regentava la Celina.

En aquella època, ja vaig al·lucinar  amb una de les festes més importants de l’escola: la festa de St. Jordi. Em va semblar tan bonica, plena de calor i cultura! I sabeu què? L’alumnat de 6è ja venia roses.

Aquell caliu, en els diferents espais i el prestigi d’aquell temps, que brollava i es podia ensumar per qualsevol racó de l’escola, em va fer decidir que algun dia hi tornaria. I així va ser, al curs 2008-2009 hi apareixia, de nou, com a mestra de primària. I aquí estic!!!

Sònia Pubil Costa

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *